domingo, 13 de mayo de 2018

Aquella porta giràtoria, Lluís Foix

Lluís Foix Carnicé (Rocafort de Vallbona, 1943)
AQUELLA PORTA GIRATÒRIA
labutxaca, 2017 - 300 pàgs. - inici
[curiós, si més no]
12. LA INTENDÈNCIA RUTINARIA
«Hi havia un crit que repercutia de forma immediata en aquella redacció [La Vanguardia] fragmentada per les gàbies de vidre, també conegudes com a peixeres. «Paguen!», deia algú. La veu ressonava per totes les dependències. Es pagava a finals de mes. Els redactors i altres càrrecs pujàvem un a un al despatx de Josep Saura, el caixer major, que tenia categoria de cap de secció El seu somriure era el d'un cavaller ordenat que es movia enmig de la immensa complexitat dels diners que arribaven per vies insospitades. Saura tenia els dits gastats de tant comptar bitllets. [...] Eren els diners ingressats per les esqueles, pels anuncis per paraules, per la venda d'exemplars endarrerits o per qualsevol altre concepte.
    En un sobre de color marró hi constava el nom de cada redactor i els diners, en pessetes i cèntims. Tot exacte. Tot en efectiu. Saura despatxava amb els periodistes amb l'amabilitat del caixer de confiança de la casa. El volum de diners que entrava al diari era prodigiós El seu despatx tenia una flaire de moviment de bitllets antics i nous, que feien d'aquell reducte d'olors especials un dels llocs més singulars de la casa.
    El concepte «diner negre» no tenia cap connotació negativa. No puc afirmar que n'hi hagués, en aquella mena de sucursal bancària. Simplement, eren diners que es movien. La declaració de la renda era una obligació imprecisa aquells anys. Recordo la primera vegada que la vaig fer. Un company de la redacció la preparava per a aquells que l'hi demanaven. Li vaig preguntar si podria fer la meva i només es va interessar pels diners que tenia intenció de pagar a Hisenda. Deu mil pessetes, li vaig dir. D'acord. Tracte fet. Era l'any 1970 i les tributacions eren deduïdes de les nòmines La consciència de contribuent era escassa, per no dir nul·la. Res a veure amb la sistematització tributària que va introduir Josep Borrell al seu pas pel govern de Felipe González.
    Tampoc s'enviava el salari al compte corrent, ni es pagava amb un taló. Tot passava per les mans de Saura i els seus adjunts, que més tard anirien pujant en l'escalafó administratiu de la casa. El caràcter d'empresa familiar de Godó marcava les relacions en molts àmbits de la redacció i l'administració. Conec persones de tres generacions que s'havien anat succeint en els tallers o altres llocs de la intendència del diari.» (pàgs. 85-86)

No hay comentarios:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...