domingo, 24 de diciembre de 2017

Els homes i els dies, de David Vilaseca (1, el diari)

David Vilaseca (Barcelona 1964-Londres 2010)
ELS HOMES I ELS DIES
Obra narrativa completa
l'altra editorial, 2017 - 752 pàgs. - inicio
· Per què ningú m’havia parlat de David Vilaseca?
· Obituary, The Guardian, 11 marzo 2010
[poderós, lúcid, tendre]
«Dimarts, 16 de maig, 1995. — Una sessió important amb el Richard Hirsh, en la qual surto a parlar d'aquest diari. En acabat, tornant cap a casa, tinc un d'aquells moments reveladors i incompartibles que et fan sentir infinitament ric per dins i superior a tothom. La psicoanàlisi pot tenir, de vegades, uns efectes veritablement màgics, només comparables als de l'amor en complexitat i capacitat per enlluernar-nos.
  Tot ha vingut arran del fet que, quan li he comentar que m'estava plantejant canviar de feina encara que només porto vuit mesos a Southpool (efectivament, s'ha anunciat una plaça en un College de Londres que m'agradaria sol·licitar) el Richard m'ha dit:
  —You don't want to be known; you are hidding.
  I després:
  —In other words, you haven't really «come out».
  Ha estat llavors, arran d'aquest suggeriment del meu psicoanalista que "m'estava amagant" i que (figurativament parlant) encara no m'havia "destapat", que he començat a parlar de la gran importància que per a mi té aquest diari. Cap dels meus amics ni de les persones que estimo no ha sabut mai de l'existència d'aquestes pàgines. Sempre he tingut tants escrúpols a revelar la meva ocupació secreta que, o no m'hi he referit mai, o quan ho he fet ha estat tan tangencialment que estic segur que havien d'haver-ho oblidat tot seguit: "Ah sí, jo també n'escric un, de diari, de tant en tant", etc. En canvi, he explicat, el diari és, de tot el que faig, la cosa a la qual jo dono més importància; més que a la meva carrera professional, que em permet de cobrar uns diners a fi de mes. Allà on sento que realment sóc jo, allà on em sembla que estic escrivint una cosa veritablement singular i per la qual valdria la pena de viure i fins i tot de morir, és en aquest diari.
  Si en parlo honestament, he d'admetre que allò que em fa vibrar és el pensament que aquí estic deixant una cosa per la qual potser algun dia se'm donarà reconeixement; unes pàgines per les quals, fins i tot, pot ser que se'm descobreixi pòstumament com "un dels escriptors més grans de la meva època"...» (pàgs. 312-313)

foto enviada per David Vilaseca a en Joan Turmo. Estiu 2009
  1. el diari
  2. llibres
  3. amants
  4. soledat
  5. inmortalitat

1 comentario:

Elena dijo...

David Madueño Sentís a llunÀtic, febrer 2009:

"Però seria molt injust restar amb la impressió que L’aprenentatge de la soledat és simplement la novel·la d’un jove gai català que narra les seves experiències sexuals i els seus desenganys amorosos. Si l’obra de David Vilaseca sobresurt és per la profunditat psicològica que planteja, la riquesa dels detalls que la basteixen i que la fan tan estimulant i reveladora. Primer, l’estudi que fa de l’autobiografia de Salvador Dalí a través de la psicoanàlisi li serveix per investigar sobre si mateix, per adonar-se de la confusió i les petites mesquineses que el conformen: arrelat al passat, consumit pel ressentiment i per un caràcter passiu/agressiu, tancat i amb els estranys, possessiu amb la seva intimitat, aspre amb aquells que se l’estimen però que també el fereixen... Segon, el seu món personal reflectit en el cinema, l’art o la literatura, títols i autors que no són escollits a l’atzar, que refermen les seves reflexions i que són explicats i desentrellats per una veu analítica. I finalment, perquè demostra la seva capacitat intel·lectual reeixint en l’intent de reconstruir la seva memòria i donar-li contingut, profunditat i coherència a la proposta, el mateix que tothom prova de fer amb la pròpia vida. La culminació per a en David Vilaseca de tota una carrera dedicada a aquest desfici tan humà d’explicar-nos el que ens passa."