miércoles, 4 de abril de 2012

Jo confesso (el poder de l'art)

«—I encara més, que tu sàpigues tocar tan bé el violí, encara és més pputa casualitat (...)
—Sí. I llavors mirem de sobreviure al caos amb l'ordre de l'art (...) El poder de l'art rau en l'obra d'art o més aviat en l'efecte que fa en la persona? Tu què en penses? (...)
—Per què Homer em paralitza? Per què el quintet amb clarinet de Brahms em deixa sense respiració? (...) Com és que no sóc capaç d'agenollar-me davant de ningú i en canvi sento la Pastoral de Beethoven i no em fa res reverenciar-la? (...)
—És cert. Però Beethoven només en va poder fer nou. Perquè gairebé totes nou viuen en un altre graó de complexitat moral.
—Moral?
—Moral.
—Escriu-ho.
Laurentius Storioni Cremonensis me fecit 1764
—No podem entendre l'obra d'art si no en veiem l'evolució (...) Però sempre cal el toc de geni de l'artista que precisament la fa evolucionar.
—El poder rau en la persona, doncs —li va respondre la Sara (...)
—No ho sé. Van der Weyden, Monet, Picasso, Barceló. És una línia dinàmica que arrenca a les coves del barranc de la Valltorta i encara no s'ha acabat perquè existeix la humanitat.
—Escriu-ho. —En Bernat va acabar-se el te al cap d'uns quants dies (...) — No?
—És la bellesa?
—Com?
—La culpa la té la bellesa? Què vol dir la bellesa?
—No ho sé. Però la sé reconèixer. Per què no ho escrius? -va repetir en Bernat, mirant-lo als ulls.
—L'home destrueix l'home, i també compon El paradís perdut.
—La música de Franz Schubert em transporta a un futur millor. Schubert és capaç de dir amb pocs elements, moltes coses. Té una força melòdica inexhaurible, plena de gracia i d'encant al mateix temps que plena d'energia i de veritat. Schubert és la veritat artística i ens hi hem d'agafar per salvar-nos. Em meravella que fos un home sifilític, malaltís i curt d'armilla. Quin poder té aquest home? Quin poder té sobre nosaltres? Jo, aquí on em veu, m'agenollo davant l'art de Schubert.» (p. 629-631)

1 comentario:

Diálogo dijo...

mgr: “... Schubert és capaçde dir ...”
Potser també hauries d’aclarir que ‘pputa‘ està així a l’original. També és un recurs que està ben trobat, no trobes?
Bona pasqua!

egm: Gracias, Mercè.
Lo de 'pputa' gustó mucho en todo el libro, pero no sé cómo explicarlo.
Bona pasqua també!

mgr:Diria que en algun paràgraf, quan comença a fer servir el recurs explica que el seu amic (Bernat?) ho deixa així, com amb dues p.
Per internet he trobat això: “La “pputa vida” com a matèria prima: De què tracta Jo confesso? De la pputa vida. Ni més ni menys, i així, amb dues pes, tal com ho escriu el propi Cabré, perquè una de sola és poc.”

egm: Eres un hacha, mgr. Con tu permiso, lo usaré en el blog.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...